UN, DOS, TRES, PICA PARET

D’aquella olor de sal i pinassa, d’aquella brisa dolça, del vol plaent de les gavines... ja no quedava res de tot allò. Observant, a recer de la ventada, aquelles platges tenyides per la foscor de la nit, només trobà la nostàlgia amarga que la lligava a aquell indret. Encara recordava l’últim estiu, les corredisses per la costa, ben a la vora de l’aigua. Ell, enjogassat, començava a córrer tot dient-li: “Atrapa’m, valenta!” i ella, rere seu, fent grans esforços per acostar-s’hi, el seguia fins a la cova, on la penombra l’amagava per uns instants. La incertesa de la seva presència desvetllava totes les seves inseguretats. Quan els raigs de sol s’escolaven pels forats de les roques i el deixaven entreveure, tot pintant una aquarel•la de llums i ombres sobre la seva pell, la por desapareixia. Encara semblava com si els esbufecs i les rialles continuessin ressonant en aquella balma, més fortes que el picar de les onades a les roques.
Atònita, fixà la mirada en el turó de més enllà del penya-segat, on hi restaven les ruïnes del que havia estat la casa d’estiueig. La recordava com una majestuosa vil•la que s’albirava des de lluny, envoltada per una tanca de forja. L’heura enfilava les blanques parets cercant el blau del cel. A l’entrada, sota els arcs embolcallats per buguenvíl•lies morades, hi havia una tauleta de marbre blanc amb unes cadires de boga, on seien a les vesprades d’estiu a l’oreig de la marinada, mentre l’avi els explicava velles històries de mariners oblidats que lluitaren a Cuba.
Tant fort era aquest record com el de les tardes de joc al jardí. El lilà de la marquesina perfumava les migdiades. Tot sovint, es posaven en un racó que en aquelles hores sempre era ombrívol i jugaven a l’un, dos, tres, pica paret. Distreta amb les papallones de color canyella que batien triomfants les seves ales o alçant la vista per contemplar els estols d’ocells serpentejant al cel, ella mai parava atenció. Quan el veia murri i malhumorat perquè no li feia cas, collia un ramet mal lligat de ginesta i li deixava damunt les escales de l’entrada, era la seva manera de demanar perdó.
.....
El vent cada cop fuetejava amb més ràbia el tendal on estava arrecerada. I començaren a caure les primeres gotes. Eren grosses i impactaven amb força a la sorra, deixant-hi la seva profunda empremta. S’aixecà i caminà dificultosament fins a quedar-se palplantada davant les onades embravides que s’alçaven cada cop més amunt i amb més desordre. Foren aquelles mateixes onades les que, avares i mesquines, decidiren endur-se’l per sempre, deixant-la en la més profunda solitud.
Cada cop plovia més. Plovia tant com la nit en què va marxar, sense acomiadar-se, sense que ella li pogués prometre un cop més que tornarien a ser infants feliços i despreocupats.
Continuava dreta, immòbil, i amb un gest inexpressiu. S’estava sota la pluja, com un mim sense disfressa ni maquillatge, senzilla i vulnerable, notant com cada gota li cremava a la pell reobrint les ferides del passat.
Havia estat molt de temps presonera d’una nau a la deriva, se sentia com un ostatge d’un record que la turmentava. Massa temps havia malgastat dibuixant rialles per difuminar el dolor, patint en soledat el pitjor dels seus malsons.
Al mateix temps que les llàgrimes li començaren a brollar, arrancà a córrer cap al far, que feia anys que no pampalluguejava sobre les fosques aigües altives. Enfilà l’espadat i entrà per la porta de darrere, vella i despintada, que féu un gemec en obrir-se. Es quedà oberta. Pujà les escales encegada i torbada. Com un espectre, el sentí molt a prop, a frec del seu rostre. Obrí la porta del mirador amb un cop sec que feu trontollar les seves entranyes i de l’embranzida, topà amb la barana. Es quedà immòbil, sense recuperar la postura, intentant assimilar el cop.
La tempesta ja estava a punt de dominar-ho tot. Els trons com feres captives bramaven arreu i un llamp fugaç espetegà sobre el mar. Tragué de la butxaca un pom de ginesta que llençà precipitadament al buit, esmaperduda. En aquell instant, recordà les paraules d’un nen amb els ulls brillants que un bon dia li digué, tot confessant-se: “Saps que m’agradaria? Que algun dia acabessis alguna partida amb mi i que enlloc de quedar-te embadalida, t’afanyessis a atrapar-me”. Contemplà per últim cop aquell entorn grotesc i amenaçador i... un, dos, tres, pica paret. La partida acabà.



Marina Reixachs i Solé,
XXXIIè Premi de Literatura Jove Enric Farreny, 1r premi

Quart Premi Sambori Òmnium, 1r premi

ATARAXIA

Cansada de tardes de domingo
y de mañanas sinsentido,
busco aferrarme a tus encantos
y sin saberlo regalarte el desatino
de mis días y tus noches.
Tirar las flores marchitas,
olvidar los abrazos que no nos dimos
y galopar al equilibrio del universo,
lejos de convencionalismos
que nos cubren de lodo hasta las rodillas.

Marina Reixachs i Solé

SILENCI

Busco núvols de paper fi
que bressolin els meus somnis,
pols d’estels a les parpelles,
llençols de cotó i cantarelles.

Que res pertorbi aquest silenci,
que la lluna ja s’adorm.
I quan el sol llueixi
en qualsevol altre horitzó,
la ciutat captiva
pel bes de la foscor,
se sotmetrà a l’encanteri
de la negra blavor.

Constel•lacions d’argent
en un insòlit misteri,
dels carrers esborraran
les empremtes de la vida
de la gent indiferent.

Quantes essències en naufragi buscaran el seu camí!
Quants desigs estèrils sota cada coixí!

Cada so, una nota en l’harmonia del cosmos.
Cada claror, una espurna en l’eclipsi del cel.
Dormiran els falciots de plomes negres,
belles nimfes en palaus de gel
amansiran ferits anhels.

No destorbeu el repòs dels mortals,
que el temps efímer ja solfeja el seu compàs
i desvetllarà la vida que batega a cada instant.
Despertarà rutines eternament banals,
existències genuïnes, d’altres, trivials.

Busco núvols de paper fi
que bressolin els meus somnis,
rellotges sense agulles,
trèvols de quatre fulles.


Marina Reixachs i Solé
VI Premi de poesia El Sol del Pla
1r Premi

NIT

Les gotes perfilen lentament les sinuoses corbes de les copes que reposen damunt la taula. La música del vell tocadiscs omple els silencis rere els quals s’amaga l’amargor de l’adéu. Una atmosfera de fum i llum tènue abraça el desconsol que desprèn cada un dels seus gests. És allà, davant seu, nerviosament reclinat en aquell sofà, com molts altres cops hi havia estat, però aquesta nit alguna cosa en ell es diferent. Observa la casa i, tot i que encara no ha marxat, ja sembla més buida. De sobte, la seva mirada es troba amb la blavor d’aquells ulls penetrants. Immòbil, reviu onze mil instants en tan sols uns segons, instants tan intensos que fan que el dolor, fràgil, s’esmicoli. I es llavors quan sent la seva mà acariciant-li el braç. Màgicament, la realitat desapareix.
Nota el desig inesgotable que dibuixa ombres de records recorrent-li la pell. Dos cossos entrellaçats que recorren el passadís fins arribar a l’habitació. Les copes ja estan buides i el gel es fon, però la música continua sonant. En topar amb el llit, es desvesteixen lentament, com tantes vegades han fet. Després, amb aquelles mans curtides de viure, es recorren els cossos descobrint sensacions que, tot i semblar noves, ja han nascut i també han mort altres cops en aquella cambra.
I així es perden en la foscor de la nit, pensant que només existeixen ells dos, i sospirant per a que no hi hagi demà.

Marina Reixachs i Solé

NAUFRAGI

Just abans de perdre la consciència del temps i de l’espai, recordo que estava forcejant entre la mar embravida, lluitant amb l’esperança de que les angoixoses onades no se m’enduguessin i m’arrosseguessin a les profunditats, a l’abandó i a l’oblit.
Fa més de dos dies que estic desperta contemplant atònita el plàcid entorn que m’acull. He vist tot el meu bagatge enfonsar-se en un mar mans, d’un blau intens. Com pot aquesta calmada aigua haver estat tan tenaç i indomable com per esmicolar el meu coratge? Aquest és el mar brau que gairebé fa exhalar el meu esperit?
Passen les hores, i vaig descobrint que ni la força ni el desig de que disposo no són suficients per tornar a port. Recorro el territori, capficada, confosa, quan de sobte retorna a mi l’afany i la voluntat que em faltaven. Entreveig dificultosament, rere la vegetació, un mar discret, estrany i misteriós, de límits abstractes, sorgit del no-res. Gairebé no em cal ni intentar acostar-m’hi, m’hi arrosseguen les brises que hi dansen i porten la frescor del nord. Però en la infinita bellesa d’unes aigües cristal•lines i pures, s’hi reflexa el cel grisenc i amenaçador. Un temible contrast, que atrau i espanta. És aquest el mar pel que jo vull navegar, i és aquell port llunyà i desconegut el que anhelo de veritat.

Tot preparant la meva partida em qüestiono a mi mateixa, preguntant-me si sóc capaç d’assumir el risc, de deixar enrere la seguretat i la calma aparent d’un mar conegut, per enfrontar-me novament a la incertesa. Tant de bo sabés si la travessia serà amena i despreocupada. La inseguretat em trasbalsa. Em faig enrere i em torno a encoratjar, em desespero i m’engresco, m’acovardeixo i m’il•lusiono... I ara, que sento que ha arribat el moment de emprendre aquest viatge, només desitjo quedar-me aquí, a la meva illa, per por de no escollir el camí correcte.

Marina Reixachs i Solé

RECORDS D'INFANTESA

El vent salvatge fregant-me la roba, i jo corrent sense parar pel camp de roselles florides. Les herbes, tot i cobrir-me gairebé tot el rostre, es separen al meu pas sense ser un entrebanc enmig del camí. Si alço la vista enlaire veig el cel amb un blau impetuós que em fa sentir més diminuta i els núvols que s’hi dibuixen definits, d’una blancor impecable. Un estel és l’intrús entre una bandada d’orenetes, que plegades retornen als nius d’aquestes terres ara que comença la bonança. Me n’adono i penso: “És ell, el noi d’ulls blaus que sempre em deixa jugar amb el seu patí. Potser em deixaria jugar també amb l’estel.” I corro encara més ràpid, perseguint aquella esperança que porta per bandera l’arc de Sant Martí. Quan ja gairebé l’he atrapat, es gira i em veu, i enjogassat comença a córrer fent ziga-zaga fins arribar turonet. Ens detenim un al costat de l’altre, respirant agitadament. Ell, assenyalant-me una pedra plana que hi ha al seu costat, em cedeix el seient. Que dolça l’amabilitat sense altres pretensions, la senzilla bonhomia dels infants. La brisa m’aparta els cabells, i em quedo callada observant-lo. En veure’m m’ofereix la mà, fina i pàl•lida, i m’ajuda a aixecar-me. M’ofereix l’estel i amb una mà m’ajuda a dominar-lo. Callats ens perdem en la llibertat d’aquell moment, i voleiem com l’estel, empesos pel vent.


Marina Reixachs i Solé

PINZELLADES

Me gusta la ciudad serena y triste
a esas horas que todos han huido
hacia el íntimo refugio de las cosas.

Francisco M. Ortega Palomares

Cau la nit a la ciutat i la claror ataronjada dels fanals dibuixa siluetes confuses. S’apaga l’últim llum a l’oficina. Una noia amb l’expressió cansada espera l’autobús. Mira a totes bandes sense veure-hi res, ni tan sols s’adona del centelleig fugaç dels fars dels cotxes que passen davant seu. El número quinze s’atura a sotragades. El soroll dels frens, emetent un xerric intens, la fa reaccionar. S’aixeca amb decisió però no hi puja, sinó que comença a caminar carrer amunt. Camina tan ràpid que sembla que vulgui arrencar a córrer però no tingui prou forces. La fatiga l’obliga a alentir el pas. Es calma i pensa. Ha de trobar un lloc lluny d’aquí on la vida no passi tan de pressa. Necessita sortir d’aquesta cel•la d’alts barrots grisosos amb espurnes de colors.
Se sent angoixada i torna a caminar d’esma. S’atura a mirar un taxista que espera impacient a la parada, llavors li vénen al cap totes aquelles converses tan trivials que ha mantingut als taxis. Paraules en va, però, tot i així, tan necessàries per adornar-te que algú t’escolta. Es queda embadalida observant el seguit de vehicles uniformats amb els intermitents parpellejant gairebé al compàs. Un clàxon inoportú interromp aquella imatge.
Reprèn el seu passeig, desorientada. Passa per davant del parc, una verdor perenne enmig de tant ciment, com un petit bocí de paradís disposat allí sense massa encert. La claror de la lluna perfila el contorn de dos joves enamorats que seuen al segon banc. Abraçats, es dediquen tímides paraules d’amor i es besen innocentment, sense més pretensió que estimar-se. Li sorprèn que en una ciutat tan freda hi hagi lloc per un sentiment pur com és l’amor primerenc, encara que sigui entre les ombres de la nit.
No es deté. Sap que alguna cosa no funciona, es troba sola i perduda i, sense saber com, comença a seguir un rumb. Arriba al vell club de jazz, un lloc on l’essència d’aquesta música es barreja amb el fum de l’ambient. Tot prenent una copa, observa detingudament l’espai. Busca la mirada d’algú, però la desesperació per trobar companyia, disfressada de falsa indiferència, fa que tothom sembli insensible a la presència dels altres. Al fons de local el pianista toca, més aviat amb desgana, cançons rescatades de l’oblit sota un llum tènue que amb prou feines li il•lumina el rostre de dures faccions. Al seu costat, enfundada en un vestit de vellut vermell, la cantant entona melodies que es perden en l’abisme de silenci que inunda la sala. La nit avança però aquell indret sembla immune al pas del temps. L’ambient està molt carregat i decideix sortir a prendre l’aire. No sap quina hora és ni quan temps ha passat, però no vol tornar a casa. L’han captivat els secrets d’aquells racons en la foscor que fins ara desconeixia.
Desfà el camí, més lleugera, fins a tornar a passar pel parc. Aquest cop s’atura, sorpresa. Al banc on seia la parella d’enamorats ara hi descansa un vagabund embolcallat entre mantes desgastades. Se’l mira i la llàstima i la compassió l’envaeixen. S’asseu al banc del costat amb la mirada fixa en aquell home errant. Pensa que malgrat tot potser l’hauria d’envejar, ja que, sense tenir gairebé res, segurament és feliç.
Passa les hores següents allí, intentant comprendre el significat de tots els petits detalls que l’efervescència de la ciutat desperta mai li havia permès observar. Vençuda pel cansament s’adorm, però no triga gaire a despertar-se, llavors s’adona que aviat serà de dia.
Falta ben poc per que surti el sol i per que el món que ha conegut durant aquesta llarga nit s’esvaeixi i quedi latent, esperant la fosca, i doni pas altra vegada a la rutina de sempre. El rodamón encara dorm. Ella intenta aixecar-se dificultosament del banc i, abans d’anar-se’n, deixa amb molta cura tot el que duu a la cartera sota la seva mà. No sap si per impuls o per netejar la seva consciència.
Va cap al pont, on les primeres llums de l’alba es reflecteixen al riu, que flueix sota els seus peus. Contempla la ciutat a banda i banda, sembla diferent. Ja no se sent una presonera entre edificis. La brisa fresca del matí li acarona la cara amb delicadesa. Tota aquella gent que ha conegut i els qui encara ha de conèixer, els milers de històries que, com tresors, s’amaguen a recer del món i de la seva maldat, les vides que passen tímidament per aquell lloc sense fer massa enrenou...; potser fugir no és el camí que ha de seguir.
I es queda immersa en aquell paisatge, satisfeta, com si hagués acabat de pintar un quadre al que li faltaven pinzellades.




Marina Reixachs i Solé,
XXXIè Premi de Literatura Jove Enric Farreny
1r premi

TERRA ENDINS

A cau d’orella en la vesprada,
brisa suau, la marinada,
porta el cos cobert de sal
i un humit alè que escampa.

Sol rogenc i fugisser
per l’horitzó s’amaga,
duu el perfum del romaní,
i de la farigola boscana.

No podrà l’oratge fresc
afeblir-me el sentiment
de pertànyer a aquesta plana
lluny de barca, moll i onada.

De la gentil gavina
no sento enveja ni ànsia,
que ja enyoro l’oreneta
tot esperant la bonança.

Curtides són les mans
que amb tendresa em treballen.
Clivellades per la boira,
pels estius i les gebrades.

I amb el seu bes la pluja,
desperta en la llavor,
la vida latent que batega
demanant-me l’escalfor.

De les arrels l’abraçada,
cercant la profunditat,
n’aprenc l’humil presagi
de la pròspera fecunditat.

Cada dia em sé feliç
de veure el sol formós que esmola
sobre la meva pell el matís
de l’or del blat dibuixant l’ona.

Ni tan sols tanta blavor
em pot fer sentir gelosa,
perquè jo tinc el verd i el groc
fent bandera harmoniosa.

Digues-li vent de ponent!
Digues-li a l’altiva mar
que res no tinc per anhelar,
que jo sento complaença
de ser d’endins, de ser d’enllà!



Marina Reixachs i Solé
V Premi de Poesia El Sol del Pla
1r Premi

PER SI DECIDEIXES TORNAR

Ja fa dos mesos que te’n vas anar. Dos mesos que han passat amb la quietud pròpia de l’aigua d’un llac en ple estiu. Les primeres setmanes van ser un niu de confusió i dubtes. Cap dels dos entenia el per què d’aquella situació però, tot i així, vam carregar amb ella ja fos per por o per covardia. Tal i com vas fer tu en el seu moment, ara sóc jo qui fuig dels problemes que van quedar entre aquestes quatre parets. L’únic que ens diferencia són aquestes ratlles que t’escric i que, si un dia decideixes tornar, trobaràs esperant, de la mateixa manera que he fet jo fins ara.

Durant aquest dies he estat pensant en tot el què va passar i són tants els records que habiten en mi...Espero que guardis tu també aquests records i poder així tenir encara alguna cosa que ens uneixi.

En aquest temps he recuperat vells costums que tenia ja oblidats. I he a après a despertar-me sense tu, a arribar a casa i sentir tan sols el fred de la solitud, a escoltar els silencis que em vas deixar... Ara que s’ha calmat la tempesta em veig amb cor de dir-te que mai m’hagués imaginat que tot això passaria.

Tantes promeses fugint per la finestra oberta que vas deixar. Tants somnis que s’escapen al mateix temps que s’esvaeix la teva imatge. Tantes paraules que callen sense pensar que mai podràs ser dites. Això és el que em vas deixar sense voler.

No et retrec el que vas fer, jo ara estic fent el mateix. La casa em queda gran sense tu i en ella encara hi ha una part de tot allò que vam viure plegats. El nostre camí no va ser fàcil però ens n’havíem sortit prou bé fins aleshores.


Vull que sàpigues que sempre et recordaré amb i un somriure i en mi mai s’esborrarà la imatge d’aquella mirada sincera i penetrant a la que no feien falta paraules.

Tu vas decidir tornar a començar lluny d’aquí, en canvi jo fins avui no he acceptat que no puc viure sempre esperant que surti el sol, he de ser jo la que vagi a buscar el bon temps. No sé on ni com però trobaré el meu lloc. Un lloc en que no existeixi el temps, ni l’espai. Un lloc on els mals moments deixin un regust dolç i on viure no sigui una obligació sinó un desig. Vull deixar de somiar amb una vida, a partir d’ara faré de la meva vida un somni.

Ens vam prometre que sempre seríem feliços i, tot i que no estiguem junts ho complirem, perquè sabem que ens tenim l’un a l’altre en la distància.
Be, sempre ha de quedar alguna cosa a dir i em sembla que ja n’he dit massa. Marxo. Sense fer soroll. No voldria despertar els bons moments que dormen en aquesta casa.

Marina Reixachs i Solé,
XXIXè Premi de Literatura Jove Enric Farreny
Accèssit