El vent salvatge fregant-me la roba, i jo corrent sense parar pel camp de roselles florides. Les herbes, tot i cobrir-me gairebé tot el rostre, es separen al meu pas sense ser un entrebanc enmig del camí. Si alço la vista enlaire veig el cel amb un blau impetuós que em fa sentir més diminuta i els núvols que s’hi dibuixen definits, d’una blancor impecable. Un estel és l’intrús entre una bandada d’orenetes, que plegades retornen als nius d’aquestes terres ara que comença la bonança. Me n’adono i penso: “És ell, el noi d’ulls blaus que sempre em deixa jugar amb el seu patí. Potser em deixaria jugar també amb l’estel.” I corro encara més ràpid, perseguint aquella esperança que porta per bandera l’arc de Sant Martí. Quan ja gairebé l’he atrapat, es gira i em veu, i enjogassat comença a córrer fent ziga-zaga fins arribar turonet. Ens detenim un al costat de l’altre, respirant agitadament. Ell, assenyalant-me una pedra plana que hi ha al seu costat, em cedeix el seient. Que dolça l’amabilitat sense altres pretensions, la senzilla bonhomia dels infants. La brisa m’aparta els cabells, i em quedo callada observant-lo. En veure’m m’ofereix la mà, fina i pàl•lida, i m’ajuda a aixecar-me. M’ofereix l’estel i amb una mà m’ajuda a dominar-lo. Callats ens perdem en la llibertat d’aquell moment, i voleiem com l’estel, empesos pel vent.
Marina Reixachs i Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada