NIT

Les gotes perfilen lentament les sinuoses corbes de les copes que reposen damunt la taula. La música del vell tocadiscs omple els silencis rere els quals s’amaga l’amargor de l’adéu. Una atmosfera de fum i llum tènue abraça el desconsol que desprèn cada un dels seus gests. És allà, davant seu, nerviosament reclinat en aquell sofà, com molts altres cops hi havia estat, però aquesta nit alguna cosa en ell es diferent. Observa la casa i, tot i que encara no ha marxat, ja sembla més buida. De sobte, la seva mirada es troba amb la blavor d’aquells ulls penetrants. Immòbil, reviu onze mil instants en tan sols uns segons, instants tan intensos que fan que el dolor, fràgil, s’esmicoli. I es llavors quan sent la seva mà acariciant-li el braç. Màgicament, la realitat desapareix.
Nota el desig inesgotable que dibuixa ombres de records recorrent-li la pell. Dos cossos entrellaçats que recorren el passadís fins arribar a l’habitació. Les copes ja estan buides i el gel es fon, però la música continua sonant. En topar amb el llit, es desvesteixen lentament, com tantes vegades han fet. Després, amb aquelles mans curtides de viure, es recorren els cossos descobrint sensacions que, tot i semblar noves, ja han nascut i també han mort altres cops en aquella cambra.
I així es perden en la foscor de la nit, pensant que només existeixen ells dos, i sospirant per a que no hi hagi demà.

Marina Reixachs i Solé