UN, DOS, TRES, PICA PARET

D’aquella olor de sal i pinassa, d’aquella brisa dolça, del vol plaent de les gavines... ja no quedava res de tot allò. Observant, a recer de la ventada, aquelles platges tenyides per la foscor de la nit, només trobà la nostàlgia amarga que la lligava a aquell indret. Encara recordava l’últim estiu, les corredisses per la costa, ben a la vora de l’aigua. Ell, enjogassat, començava a córrer tot dient-li: “Atrapa’m, valenta!” i ella, rere seu, fent grans esforços per acostar-s’hi, el seguia fins a la cova, on la penombra l’amagava per uns instants. La incertesa de la seva presència desvetllava totes les seves inseguretats. Quan els raigs de sol s’escolaven pels forats de les roques i el deixaven entreveure, tot pintant una aquarel•la de llums i ombres sobre la seva pell, la por desapareixia. Encara semblava com si els esbufecs i les rialles continuessin ressonant en aquella balma, més fortes que el picar de les onades a les roques.
Atònita, fixà la mirada en el turó de més enllà del penya-segat, on hi restaven les ruïnes del que havia estat la casa d’estiueig. La recordava com una majestuosa vil•la que s’albirava des de lluny, envoltada per una tanca de forja. L’heura enfilava les blanques parets cercant el blau del cel. A l’entrada, sota els arcs embolcallats per buguenvíl•lies morades, hi havia una tauleta de marbre blanc amb unes cadires de boga, on seien a les vesprades d’estiu a l’oreig de la marinada, mentre l’avi els explicava velles històries de mariners oblidats que lluitaren a Cuba.
Tant fort era aquest record com el de les tardes de joc al jardí. El lilà de la marquesina perfumava les migdiades. Tot sovint, es posaven en un racó que en aquelles hores sempre era ombrívol i jugaven a l’un, dos, tres, pica paret. Distreta amb les papallones de color canyella que batien triomfants les seves ales o alçant la vista per contemplar els estols d’ocells serpentejant al cel, ella mai parava atenció. Quan el veia murri i malhumorat perquè no li feia cas, collia un ramet mal lligat de ginesta i li deixava damunt les escales de l’entrada, era la seva manera de demanar perdó.
.....
El vent cada cop fuetejava amb més ràbia el tendal on estava arrecerada. I començaren a caure les primeres gotes. Eren grosses i impactaven amb força a la sorra, deixant-hi la seva profunda empremta. S’aixecà i caminà dificultosament fins a quedar-se palplantada davant les onades embravides que s’alçaven cada cop més amunt i amb més desordre. Foren aquelles mateixes onades les que, avares i mesquines, decidiren endur-se’l per sempre, deixant-la en la més profunda solitud.
Cada cop plovia més. Plovia tant com la nit en què va marxar, sense acomiadar-se, sense que ella li pogués prometre un cop més que tornarien a ser infants feliços i despreocupats.
Continuava dreta, immòbil, i amb un gest inexpressiu. S’estava sota la pluja, com un mim sense disfressa ni maquillatge, senzilla i vulnerable, notant com cada gota li cremava a la pell reobrint les ferides del passat.
Havia estat molt de temps presonera d’una nau a la deriva, se sentia com un ostatge d’un record que la turmentava. Massa temps havia malgastat dibuixant rialles per difuminar el dolor, patint en soledat el pitjor dels seus malsons.
Al mateix temps que les llàgrimes li començaren a brollar, arrancà a córrer cap al far, que feia anys que no pampalluguejava sobre les fosques aigües altives. Enfilà l’espadat i entrà per la porta de darrere, vella i despintada, que féu un gemec en obrir-se. Es quedà oberta. Pujà les escales encegada i torbada. Com un espectre, el sentí molt a prop, a frec del seu rostre. Obrí la porta del mirador amb un cop sec que feu trontollar les seves entranyes i de l’embranzida, topà amb la barana. Es quedà immòbil, sense recuperar la postura, intentant assimilar el cop.
La tempesta ja estava a punt de dominar-ho tot. Els trons com feres captives bramaven arreu i un llamp fugaç espetegà sobre el mar. Tragué de la butxaca un pom de ginesta que llençà precipitadament al buit, esmaperduda. En aquell instant, recordà les paraules d’un nen amb els ulls brillants que un bon dia li digué, tot confessant-se: “Saps que m’agradaria? Que algun dia acabessis alguna partida amb mi i que enlloc de quedar-te embadalida, t’afanyessis a atrapar-me”. Contemplà per últim cop aquell entorn grotesc i amenaçador i... un, dos, tres, pica paret. La partida acabà.



Marina Reixachs i Solé,
XXXIIè Premi de Literatura Jove Enric Farreny, 1r premi

Quart Premi Sambori Òmnium, 1r premi