Ja fa dos mesos que te’n vas anar. Dos mesos que han passat amb la quietud pròpia de l’aigua d’un llac en ple estiu. Les primeres setmanes van ser un niu de confusió i dubtes. Cap dels dos entenia el per què d’aquella situació però, tot i així, vam carregar amb ella ja fos per por o per covardia. Tal i com vas fer tu en el seu moment, ara sóc jo qui fuig dels problemes que van quedar entre aquestes quatre parets. L’únic que ens diferencia són aquestes ratlles que t’escric i que, si un dia decideixes tornar, trobaràs esperant, de la mateixa manera que he fet jo fins ara.
Durant aquest dies he estat pensant en tot el què va passar i són tants els records que habiten en mi...Espero que guardis tu també aquests records i poder així tenir encara alguna cosa que ens uneixi.
En aquest temps he recuperat vells costums que tenia ja oblidats. I he a après a despertar-me sense tu, a arribar a casa i sentir tan sols el fred de la solitud, a escoltar els silencis que em vas deixar... Ara que s’ha calmat la tempesta em veig amb cor de dir-te que mai m’hagués imaginat que tot això passaria.
Tantes promeses fugint per la finestra oberta que vas deixar. Tants somnis que s’escapen al mateix temps que s’esvaeix la teva imatge. Tantes paraules que callen sense pensar que mai podràs ser dites. Això és el que em vas deixar sense voler.
No et retrec el que vas fer, jo ara estic fent el mateix. La casa em queda gran sense tu i en ella encara hi ha una part de tot allò que vam viure plegats. El nostre camí no va ser fàcil però ens n’havíem sortit prou bé fins aleshores.
Vull que sàpigues que sempre et recordaré amb i un somriure i en mi mai s’esborrarà la imatge d’aquella mirada sincera i penetrant a la que no feien falta paraules.
Tu vas decidir tornar a començar lluny d’aquí, en canvi jo fins avui no he acceptat que no puc viure sempre esperant que surti el sol, he de ser jo la que vagi a buscar el bon temps. No sé on ni com però trobaré el meu lloc. Un lloc en que no existeixi el temps, ni l’espai. Un lloc on els mals moments deixin un regust dolç i on viure no sigui una obligació sinó un desig. Vull deixar de somiar amb una vida, a partir d’ara faré de la meva vida un somni.
Ens vam prometre que sempre seríem feliços i, tot i que no estiguem junts ho complirem, perquè sabem que ens tenim l’un a l’altre en la distància.
Be, sempre ha de quedar alguna cosa a dir i em sembla que ja n’he dit massa. Marxo. Sense fer soroll. No voldria despertar els bons moments que dormen en aquesta casa.
Marina Reixachs i Solé,
XXIXè Premi de Literatura Jove Enric Farreny
Accèssit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada