Just abans de perdre la consciència del temps i de l’espai, recordo que estava forcejant entre la mar embravida, lluitant amb l’esperança de que les angoixoses onades no se m’enduguessin i m’arrosseguessin a les profunditats, a l’abandó i a l’oblit.
Fa més de dos dies que estic desperta contemplant atònita el plàcid entorn que m’acull. He vist tot el meu bagatge enfonsar-se en un mar mans, d’un blau intens. Com pot aquesta calmada aigua haver estat tan tenaç i indomable com per esmicolar el meu coratge? Aquest és el mar brau que gairebé fa exhalar el meu esperit?
Passen les hores, i vaig descobrint que ni la força ni el desig de que disposo no són suficients per tornar a port. Recorro el territori, capficada, confosa, quan de sobte retorna a mi l’afany i la voluntat que em faltaven. Entreveig dificultosament, rere la vegetació, un mar discret, estrany i misteriós, de límits abstractes, sorgit del no-res. Gairebé no em cal ni intentar acostar-m’hi, m’hi arrosseguen les brises que hi dansen i porten la frescor del nord. Però en la infinita bellesa d’unes aigües cristal•lines i pures, s’hi reflexa el cel grisenc i amenaçador. Un temible contrast, que atrau i espanta. És aquest el mar pel que jo vull navegar, i és aquell port llunyà i desconegut el que anhelo de veritat.
Tot preparant la meva partida em qüestiono a mi mateixa, preguntant-me si sóc capaç d’assumir el risc, de deixar enrere la seguretat i la calma aparent d’un mar conegut, per enfrontar-me novament a la incertesa. Tant de bo sabés si la travessia serà amena i despreocupada. La inseguretat em trasbalsa. Em faig enrere i em torno a encoratjar, em desespero i m’engresco, m’acovardeixo i m’il•lusiono... I ara, que sento que ha arribat el moment de emprendre aquest viatge, només desitjo quedar-me aquí, a la meva illa, per por de no escollir el camí correcte.
Marina Reixachs i Solé
Fa més de dos dies que estic desperta contemplant atònita el plàcid entorn que m’acull. He vist tot el meu bagatge enfonsar-se en un mar mans, d’un blau intens. Com pot aquesta calmada aigua haver estat tan tenaç i indomable com per esmicolar el meu coratge? Aquest és el mar brau que gairebé fa exhalar el meu esperit?
Passen les hores, i vaig descobrint que ni la força ni el desig de que disposo no són suficients per tornar a port. Recorro el territori, capficada, confosa, quan de sobte retorna a mi l’afany i la voluntat que em faltaven. Entreveig dificultosament, rere la vegetació, un mar discret, estrany i misteriós, de límits abstractes, sorgit del no-res. Gairebé no em cal ni intentar acostar-m’hi, m’hi arrosseguen les brises que hi dansen i porten la frescor del nord. Però en la infinita bellesa d’unes aigües cristal•lines i pures, s’hi reflexa el cel grisenc i amenaçador. Un temible contrast, que atrau i espanta. És aquest el mar pel que jo vull navegar, i és aquell port llunyà i desconegut el que anhelo de veritat.
Tot preparant la meva partida em qüestiono a mi mateixa, preguntant-me si sóc capaç d’assumir el risc, de deixar enrere la seguretat i la calma aparent d’un mar conegut, per enfrontar-me novament a la incertesa. Tant de bo sabés si la travessia serà amena i despreocupada. La inseguretat em trasbalsa. Em faig enrere i em torno a encoratjar, em desespero i m’engresco, m’acovardeixo i m’il•lusiono... I ara, que sento que ha arribat el moment de emprendre aquest viatge, només desitjo quedar-me aquí, a la meva illa, per por de no escollir el camí correcte.
Marina Reixachs i Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada