PINZELLADES

Me gusta la ciudad serena y triste
a esas horas que todos han huido
hacia el íntimo refugio de las cosas.

Francisco M. Ortega Palomares

Cau la nit a la ciutat i la claror ataronjada dels fanals dibuixa siluetes confuses. S’apaga l’últim llum a l’oficina. Una noia amb l’expressió cansada espera l’autobús. Mira a totes bandes sense veure-hi res, ni tan sols s’adona del centelleig fugaç dels fars dels cotxes que passen davant seu. El número quinze s’atura a sotragades. El soroll dels frens, emetent un xerric intens, la fa reaccionar. S’aixeca amb decisió però no hi puja, sinó que comença a caminar carrer amunt. Camina tan ràpid que sembla que vulgui arrencar a córrer però no tingui prou forces. La fatiga l’obliga a alentir el pas. Es calma i pensa. Ha de trobar un lloc lluny d’aquí on la vida no passi tan de pressa. Necessita sortir d’aquesta cel•la d’alts barrots grisosos amb espurnes de colors.
Se sent angoixada i torna a caminar d’esma. S’atura a mirar un taxista que espera impacient a la parada, llavors li vénen al cap totes aquelles converses tan trivials que ha mantingut als taxis. Paraules en va, però, tot i així, tan necessàries per adornar-te que algú t’escolta. Es queda embadalida observant el seguit de vehicles uniformats amb els intermitents parpellejant gairebé al compàs. Un clàxon inoportú interromp aquella imatge.
Reprèn el seu passeig, desorientada. Passa per davant del parc, una verdor perenne enmig de tant ciment, com un petit bocí de paradís disposat allí sense massa encert. La claror de la lluna perfila el contorn de dos joves enamorats que seuen al segon banc. Abraçats, es dediquen tímides paraules d’amor i es besen innocentment, sense més pretensió que estimar-se. Li sorprèn que en una ciutat tan freda hi hagi lloc per un sentiment pur com és l’amor primerenc, encara que sigui entre les ombres de la nit.
No es deté. Sap que alguna cosa no funciona, es troba sola i perduda i, sense saber com, comença a seguir un rumb. Arriba al vell club de jazz, un lloc on l’essència d’aquesta música es barreja amb el fum de l’ambient. Tot prenent una copa, observa detingudament l’espai. Busca la mirada d’algú, però la desesperació per trobar companyia, disfressada de falsa indiferència, fa que tothom sembli insensible a la presència dels altres. Al fons de local el pianista toca, més aviat amb desgana, cançons rescatades de l’oblit sota un llum tènue que amb prou feines li il•lumina el rostre de dures faccions. Al seu costat, enfundada en un vestit de vellut vermell, la cantant entona melodies que es perden en l’abisme de silenci que inunda la sala. La nit avança però aquell indret sembla immune al pas del temps. L’ambient està molt carregat i decideix sortir a prendre l’aire. No sap quina hora és ni quan temps ha passat, però no vol tornar a casa. L’han captivat els secrets d’aquells racons en la foscor que fins ara desconeixia.
Desfà el camí, més lleugera, fins a tornar a passar pel parc. Aquest cop s’atura, sorpresa. Al banc on seia la parella d’enamorats ara hi descansa un vagabund embolcallat entre mantes desgastades. Se’l mira i la llàstima i la compassió l’envaeixen. S’asseu al banc del costat amb la mirada fixa en aquell home errant. Pensa que malgrat tot potser l’hauria d’envejar, ja que, sense tenir gairebé res, segurament és feliç.
Passa les hores següents allí, intentant comprendre el significat de tots els petits detalls que l’efervescència de la ciutat desperta mai li havia permès observar. Vençuda pel cansament s’adorm, però no triga gaire a despertar-se, llavors s’adona que aviat serà de dia.
Falta ben poc per que surti el sol i per que el món que ha conegut durant aquesta llarga nit s’esvaeixi i quedi latent, esperant la fosca, i doni pas altra vegada a la rutina de sempre. El rodamón encara dorm. Ella intenta aixecar-se dificultosament del banc i, abans d’anar-se’n, deixa amb molta cura tot el que duu a la cartera sota la seva mà. No sap si per impuls o per netejar la seva consciència.
Va cap al pont, on les primeres llums de l’alba es reflecteixen al riu, que flueix sota els seus peus. Contempla la ciutat a banda i banda, sembla diferent. Ja no se sent una presonera entre edificis. La brisa fresca del matí li acarona la cara amb delicadesa. Tota aquella gent que ha conegut i els qui encara ha de conèixer, els milers de històries que, com tresors, s’amaguen a recer del món i de la seva maldat, les vides que passen tímidament per aquell lloc sense fer massa enrenou...; potser fugir no és el camí que ha de seguir.
I es queda immersa en aquell paisatge, satisfeta, com si hagués acabat de pintar un quadre al que li faltaven pinzellades.




Marina Reixachs i Solé,
XXXIè Premi de Literatura Jove Enric Farreny
1r premi